dimarts, 29 de juliol del 2014

Tanta il·lusió

Esperava amb ganes de poder ensenyar cos, havia aprovat amb nota l’operació bikini, s’havia comprat roba d’aquella que fa girar ensenyant esquena fins on perd el nom, per una vegada havia pogut ajuntar les seves vacances i gaudir de molts dies junts a la millor època  de l’any. Inclús tenia molt a tocar un parell de joves, que al seu crit, anirien a fer-l’hi companyia a qualsevol hora. Ho tenia tot apunt, però faltava el més important, que l’estiu fes acte de presència.

diumenge, 27 de juliol del 2014

Experiència Greeter

Ara que tots comenceu a fer vacances i jo ja les tinc al disc dur, us vull explicar una experiència  viscuda aquest any.
L’experiència va ser a la ciutat de Mulhouse a l’Alsàcia, on sent nosaltres primerencs en això, vàrem contractar els serveis d’un jove perquè ens ensenyés la ciutat des d’un altre punt de vista.  La primera sorpresa va ser el fet de que havent demanat la visita en  espanyol, doncs era la única opció a la web, ens va sorprendre el noi amb un català perfecte en escoltar-nos a nosaltres abans de reconèixer ’l. A partir d’aquí ens va preguntar quin tipus d’interès teníem nosaltres per la ciutat i què era el que volíem saber, doncs ell s’ajustaria a la nostre visita.
Molt amablement ens va fer una ruta per la ciutat explicant les diferents històries  o curiositats que ens podien interessar, contestant molt bé les nostres preguntes. Després d’una hora per la ciutat vàrem donar per acabada la visita. Per agrair la seva implicació, vaig oferir-l’hi una propina que servís com a paga a la seva dedicació, però amb sorpresa meva, va refusar doncs el seu lema era no acceptar mai diners a canvi, en tot cas, si volíem fer una cerveseta amb ell era tot el que estava disposat a acceptar. Així ho vàrem fer, amb lo qual la visita es va allargar una estona més amb curiositats i anècdotes de la seva ciutat. 
Ja ho sabeu doncs, si viatgeu, contacteu amb Greeters, una experiència recomanable.

dimarts, 22 de juliol del 2014

No tenim solució

Si podem permetre que els mateixos que governen el món, amb els vots de la població, siguin els mateixos que fabriquen, venen les armes, donen lliçons de pau i els permetem poder mirar des de la seva poltrona com cada dia arreu del món es maten civils innocents, és que no estem bé. 
Estem en decadència, tots en tenim part de culpa suposo, però el que espero realment és que algú hi trobi  solució a la nostre imparable autodestrucció. Seria molt demanar que deixessin de banda el seu egoisme i que la població visqui sense por? 

diumenge, 20 de juliol del 2014

Doncs val, som-hi




Estava molt malament per la ruptura que acabava de tenir amb el meu company de sempre. Però aquells dos nois, companys de feina amb solera em varen convèncer de assistir a la seva celebració, jo sense ganes, també ho haig de  dir, vaig decidir anar-hi a passar una estona  i marxar amb qualsevol excusa un cop les presentacions acabessin 
Però la meva opinió va canviar en veure aquell lloc  acollidor,   amb gust i que només hi havia  3 copes, la cosa prometia.....   

Participació als  d'estius de la Carme.....

dijous, 17 de juliol del 2014

Company de pis

Com a mileurista que sóc, tinc un company de pis que guanya tres mil euros al mes. Per solidaritat cadascú posa la meitat del seu sou en concepte de despesa diària. Ara el molt malparit després de compartir pis molts anys, em diu que marxa, que es vol independitzar i ser lliure. Quins collons té, per suposat jo m’hi nego rotundament.
Estic fart de dir-li que no el voldran enlloc a ell sòl, que no se’n sortirà sense mi. No sé com no s’adona de que sempre que té problemes li deixo diners del pot comú, que pot tornar-me quan vulgui, sempre i quan al proper mes deixi unes miques més de diners al pot en concepte d’agraïment.
Tot i així ell s’ha entossudit que marxa, fins i tot té les maletes fetes, però no ho permetré, l’hi he posat vigilància, només el deixo anar a treballar i tornar de dret a casa. Me’l estimo tant que he pensat en pujar-li una mica més la seva quota mensual, per tal de que m’hagi de demanar més diners per el dia a dia i així vegi d’una vegada per totes que realment em necessita per viure. Mai m’agrairà tot el que faig per ell.

De veritat que hi ha gent que pot pensar així? viuen dins d’una gran mentida? o tenen ganes de tocar els cataplins?

dimarts, 15 de juliol del 2014

Tres nits i tretze hores

Encara que podria semblar el títol d’una novel·la, no és res més que el balanç d’hores dormides el cap de setmana. La festa major té aquestes coses, més quan ets un dels organitzadors i treballes amb un conjunt d’amics i coneguts que durant l’any poc temps hi ha per trobar-se. Les ganes de que tot surti bé donen les forces necessàries per aguantar.
Amb totes aquestes hores de feina, de servir cubates, recollir taules i cadires, tornar a posar taules i cadires, fer anar la planxa del bar com un xef, fer de tresorer, preparar caixes amb canvi i no parar de pencar. Apart de tot això també s’ha tingut temps de riure, fer guerres d’aigua, ballar damunt la barra del bar, guapes que et murmuren a cau d’orella al demanar una cervesa, improvisar un sopar entre actes, conèixer veïns teus que ni coneixies, copets a l’espatlla de complicitat, per acabar rebent la felicitació per la feina feta i programar una trobada al voltant d’una taula. 
Aquests tres dies he escoltat entre nosaltres allò de, tu que ja no tenim divuit anys. Ja us dic jo que quasi ho semblava. Si faig el balanç ara, quan l’esgotament encara és vigent, dic ja hi podem tornar quan vulgueu, però necessito un parell de dies. 

dijous, 10 de juliol del 2014

Poder orador

Tenia tal poder de convicció que era capaç de fer canviar de pensament i convicció a una multitud des de la seva estrada. Era un orador implacable i admirat, inclús per els seus més directes adversaris. 
Malauradament tot i l’èxit diari a la seva campanya, se sentia abatut, es veia incapaç i sense arguments que pronostiquessin o auguressin un bon resultat, quan en arribar a casa seva no podia convèncer a la seva dona de que no volia una sopa de carbassó, però ja donava per perdut el seu anhel per un entrecot amb patates fins i tot abans de proposar-ho.

dimarts, 8 de juliol del 2014

Dinar a la casa de meuques

Quan encara l’adolescència pesava sobre les meves espatlles, hi havia un lloc de llumetes vermelles, que sempre cridava l’atenció. Per sort mai va ser amb prou força com per empènyer aquella porta i entrar al lloc de fum, vici, falsedat i desgavell econòmic.
Però passats els anys, les coses canvien com les necessitats i per fi un es decideix a entrar aquella porta per saciar les seves necessitats i ho fa plenament. La cosa ha canviat i s’ha convertit en un restaurant.
Com podem veure el temps canvia les coses, on abans  tot era vici i corrupció, ara és un lloc decent. Tot perquè un bon dia algú va decidir fer neteja i començar de nou enterrant les velles costums. 
Potser i només potser, aquest canvi es lo més semblant al que necessita el nostre país, fotre fora totes les meuques i macarres que diuen ens governen, començant de zero amb ganes de fer bullir l’olla.

diumenge, 6 de juliol del 2014

He acabat la protesta

Tot s’acaba tard o aviat, jo també he acabat el meu acte de protesta i torno. No sé si hauré aconseguit res amb el meu acte en el caire polític, però en el personal us puc ben dir que si.
He passat quinze dies amb els alemanys al cor de la selva negre i rodalies, cerveses, brètzels, pastissos, salsitxes han acompanyat la meva protesta. Mentrestant he observat, com moltes vegades  a altres llocs, que ells tenen temps per viure, els horaris són realment bons, comptant que els seu poder adquisitiu és més alt i veient els preus de la vida diària, podria dir gairebé segur que viuen millor que nosaltres.
Potser no envejo el seu caràcter més fred, però també he de dir que el nivell sonor en entrar en una gran superfície no té res a veure amb nosaltres. Som un coi de cridaners.
Observo amb la facilitat en que la gent té venta ambulant, els sistemes de construcció molt més senzills, els lloguers de turisme rural que aquí no complirien els requisits necessaris i molts altres detalls que em fan adonar que potser el problema més greu que tenim aquí, és que la burocràcia ens enterra totes les possibilitats.

Ells s’han quedat allà,  jo he tornat, però com diu aquell, jo m’hi afegeixo per dir, alemanys.... sou molt bona gent.